És necessari?

El passat 11 de setembre, un col·lectiu va arremetre contra el consolat dels Estats Units ubicat a Bengasi. Aquest atac va provocar la mort de J. Christopher Stevens, ambaixador nord-americà a Líbia, Sean Smith, mànager informatiu, Glen Doherty i Tyrone Woods, ex-membres de la marina nord-americana.

Muhammad Magariaf (actual president de l’estat Libi) va atribuir l’atemptat al grup terrorista ultra-islàmic Ansar al-Sharia, tot vinculant-los amb forces magrebines del grup islamista AlQaeda, evadint així possibles sotracs en les relacions entre el primer govern post-Gaddafi i el de Barack Obama.

Per la seva banda, el president dels Estats Units va qualificar“indignant i escandalós” l’atac realitzat, remarcant la importància de la cooperació i el suport que el govern de Líbia i els seus habitants han brindat als Estats Units des del fatídic succés.

Enmig del discurs, Obama va remarcar que als EUA han estat una nació respectuosa amb tot tipus de religions, però que “no hi ha cap tipus de justificació a aquest tipus de violència sense sentit”.

 (Adjunto el comunicat original a continuació: http://www.whitehouse.gov/the-press-office/2012/09/12/remarks-president-deaths-us-embassy-staff-libya)

Aquest incident ha estat només una de les diverses respostes a la nova pel·lícula dirigida per Sam Bacile; “Muhammad movie”.  El mateix Bacile, americà d’origen israelí, ha assumit la responsabilitat d’una producció en la que és representa i caricaturitza diverses vegades al profeta Mahoma.

Aquesta responsabilitat ha ubicat a Bacile en el punt de mira de nombrosos talibans, entre els quals destaca Ghulan Ahmed Bilour (ministre pakistanès de Ferrocarrils), que ha ofert 100.000 dòlars pel cap del realitzador de la pel·lícula antiislàmica.

Tot i que ara mateix no m’agradaria ser el senyor Bacile, sembla ser que diversos sectors de la premsa han decidit no només donar suport a la crítica, sinó que, a més a més, l’han incrementat.

"I el meu cul? T'agrada el meu cul?"

És el cas de la revista Charlie Hebdo, que, tot i la fragilitat de la situació, va decidir publicar unes tires satíriques en les que el profeta Mahoma apareixia despullat. (Imatge esquerra)

De ben segur que el benefici obtingut per aquest magazine francès ha estat elevat. De fet, el seu portal web  

( http://www.charliehebdo.fr/ ) estava col·lapsat el dimecres passat, coincidint amb la publicació. 

Però jo em pregunto: és necessari?

L’any 2005, diversos artistes van haver d’amagar-se en l’anonimat i prendre mesures dràstiques de seguretat pel fet d’haver col·laborat amb el diari Danès “Jyllands Posten” en l’elaboració d’unes caricatures semblants a les de Hebdo. Les 12 imatges publicades en el diari nòrdic van suposar un total de 50 víctimes mortals arreu del món.

Estic segur que els redactors i editors de la revista francesa estaven ben al corrent d’aquest antecedent, també referent a la representació gràfica de Mahoma. Tot i així van decidir tirar endavant.

Conseqüentment, el divendres passat, el govern francès va tancar escoles i ambaixades a 20 països d’Orient Mig com a mesura de prevenció i seguretat.  Més d’un ambaixador haurà deixat de llegir Charlie Hebdo.

I el toc final, les declaracions de Stéphane Charbonnier, autor de les polèmiques vinyetes. Charbonnier explica que els dibuixos “xocaran” només a aquells que volen sentir-se ofesos per una publicació que no compren ni han comprat mai.

Tot i que sóc habitant i natiu d’un país en el que hi regeix un règim democràtic amb llibertat d’expressió, m’és totalment impossible comprendre la falta de tacte i empatia que pateixen  alguns professionals del sector.

Recolzo totalment la lluita contra actes de violència amb qualsevol tipus de rerefons, ja sigui polític, esportiu o religiós. Comprenc que alguns periodistes lluitin fent ús de la llibertat de premsa establerta, negant-se a la rendició davant de les amenaces de col·lectius extremistes.

Però en casos com aquests, és més prudent esperar a que el món islàmic estigui disposat a obrir-se (no sotmetre’s) a l’occidental i el seu funcionament. Si el forcem, el procés sembla regressiu, i no crec que una petita representació dels medis divulgatius d’informació i un col·lectiu talibà tinguin el dret a decidir quin és el camí que cal seguir.