Sense saturació, l'estigma es trenca amb informació.

divendres, 28 de setembre del 2012

"Gangnam style", creixement oriental.



Segurament haureu vist aquest vídeo com a mínim un parell de cops en els últims mesos. El fenomen "Gangnam style" puja com l'espuma i les xarxes socials en van plenes... però que vol dir Gangnam style?

 Gangnam té una gran activitat nocturna.
Després de buscar una mica d'informació del rapper sud coreà PSY i la seva bomba de rellotgeria, m'he topat amb el freqüentat barri de Gangnam, situat al sud-est de Seul. Aquest districte és conegut pels seus bars, centres comercials i l’atmosfera de riquesa i luxúria que hi predomina (acumula el 7% del PIB sud- coreà). Un altre lloc on predomina l’ostentació. 

Així doncs, quina cançó més estúpida, no?

Doncs no. En realitat, PSY, transmet un missatge de burla dirigit a les altes esferes de Seul, i, sobretot, als fills dels multimilionaris de la capital, que aprofiten l’ampli ventall de locals de la zona per a crear foradets a les grans fortunes dels seus progenitors, i altres tendències occidentals que s’estan expandint per orient.

Us proposo que mireu la versió traduïda. La veritat és que la lletra té gràcia:


Com ja he comentat abans, Gangnam style s’ha convertit en un fenomen social que ha trencat motlles en diverses xarxes de divulgació de contingut: en només 2 mesos ja porta uns 292 milions de reproduccions a Youtube, i s’ha erigit com a líder de les llistes d’ Itunes en més de 30 països.

A més a més, la peculiar coreografia del cavall emprada per PSY, s’ha convertit en una de les més ballades i representades en l’espai cibernètic. Jo em quedo amb aquesta, realitzada per l’orquestra de la universitat d’Ohio:


En resum, Gangnam style no deixa de ser una prova més de que els països orientals i les seves filosofies s’obren a poc a poc, i que fins i tot Corea del sud (que va patir una crisi econòmica brutal l’any 1997 i que ha estat en constant conflicte amb Corea del nord), és capaç de crear un “Mega-hit” amb autocrítica inclosa.

dijous, 27 de setembre del 2012

Blogger novell



Ja fa un parell d’anys que sóc consumidor de diversos blogs. Amateurs, professionals, personals, grupals, d'amics i de no tant amics, de coneguts i desconeguts... Cada entrada que llegia era una aportació: ja fos per aprendre alguna cosa nova, descobrir una persona, o simplement trobar el que no m’agradaria que sortís en el meu hipotètic blog.

Hipotètic fins avui.

La idea de crear aquest espai era bastant complexa i requeria més atenció de la que estava disposat a donar: moderar possibles comentaris desafortunats de lectors indesitjats (que de ben segur ni llegeixen), atendre les necessitats d’un servidor, treballar el disseny... semblava que el menys important era escriure allò que es volia.

Per sort, he pogut fer neteja, canviar la motxilla, i desfer-me de diverses coses que no em deixaven penjar el cartellet de “Blogger novell”. De fet, l’empenta final per a iniciar aquest mini-projecte prové de la UAB, on acabo de començar la meva aventura universitària.
 
Vull destacar també el sistema intuïtiu que Blogger aporta als nous usuaris, així podem anar avançant i aprenent sense complicacions. És veritat que hi ha diversos llocs web que ofereixen un espai personal a la xarxa, però el fet de tenir-ho tot lligat en una sola compta (google porta un ritme vertiginós) va fer que em decantés per aquesta oferta.

Així doncs, amb la petita experiència que m’han aportat els meus 18 anys de vida, intentaré crear un blog en el que es pugui parlar de tot: des de política fins a cinema, passant per esport, música, literatura, entre d’altres.

Alguna premissa? Veracitat i rigor per a poder trencar estigmes imposats en una societat en plena crisi econòmica, política i moral.

Estigmattack queda obert, salut!

dimarts, 25 de setembre del 2012

És necessari?




El passat 11 de setembre, un col·lectiu va arremetre contra el consolat dels Estats Units ubicat a Bengasi. Aquest atac va provocar la mort de J. Christopher Stevens, ambaixador nord-americà a Líbia, Sean Smith, mànager informatiu, Glen Doherty i Tyrone Woods, ex-membres de la marina nord-americana.

Muhammad Magariaf (actual president de l’estat Libi) va atribuir l’atemptat al grup terrorista ultra-islàmic Ansar al-Sharia, tot vinculant-los amb forces magrebines del grup islamista AlQaeda, evadint així possibles sotracs en les relacions entre el primer govern post-Gaddafi i el de Barack Obama.

Per la seva banda, el president dels Estats Units va qualificarindignant i escandalós l’atac realitzat, remarcant la importància de la cooperació i el suport que el govern de Líbia i els seus habitants han brindat als Estats Units des del fatídic succés.

Enmig del discurs, Obama va remarcar que als EUA han estat una nació respectuosa amb tot tipus de religions, però que “no hi ha cap tipus de justificació a aquest tipus de violència sense sentit”.

 (Adjunto el comunicat original a continuació: http://www.whitehouse.gov/the-press-office/2012/09/12/remarks-president-deaths-us-embassy-staff-libya)

Aquest incident ha estat només una de les diverses respostes a la nova pel·lícula dirigida per Sam Bacile; Muhammad movie”.  El mateix Bacile, americà d’origen israelí, ha assumit la responsabilitat d’una producció en la que és representa i caricaturitza diverses vegades al profeta Mahoma.

Aquesta responsabilitat ha ubicat a Bacile en el punt de mira de nombrosos talibans, entre els quals destaca Ghulan Ahmed Bilour (ministre pakistanès de Ferrocarrils), que ha ofert 100.000 dòlars pel cap del realitzador de la pel·lícula antiislàmica.

Tot i que ara mateix no m’agradaria ser el senyor Bacile, sembla ser que diversos sectors de la premsa han decidit no només donar suport a la crítica, sinó que, a més a més, l’han incrementat.

"I el meu cul? T'agrada el meu cul?"
És el cas de la revista Charlie Hebdo, que, tot i la fragilitat de la situació, va decidir publicar unes tires satíriques en les que el profeta Mahoma apareixia despullat. (Imatge esquerra)

De ben segur que el benefici obtingut per aquest magazine francès ha estat elevat. De fet, el seu portal web  
( http://www.charliehebdo.fr/ ) estava col·lapsat el dimecres passat, coincidint amb la publicació. 

Però jo em pregunto: és necessari?

L’any 2005, diversos artistes van haver d’amagar-se en l’anonimat i prendre mesures dràstiques de seguretat pel fet d’haver col·laborat amb el diari Danès Jyllands Postenen l’elaboració d’unes caricatures semblants a les de Hebdo. Les 12 imatges publicades en el diari nòrdic van suposar un total de 50 víctimes mortals arreu del món.

Estic segur que els redactors i editors de la revista francesa estaven ben al corrent d’aquest antecedent, també referent a la representació gràfica de Mahoma. Tot i així van decidir tirar endavant.

Conseqüentment, el divendres passat, el govern francès va tancar escoles i ambaixades a 20 països d’Orient Mig com a mesura de prevenció i seguretat.  Més d’un ambaixador haurà deixat de llegir Charlie Hebdo.

Stéphane Charbonnier
I el toc final, les declaracions de Stéphane Charbonnier, autor de les polèmiques vinyetes. Charbonnier explica que els dibuixos “xocaran” només a aquells que volen sentir-se ofesos per una publicació que no compren ni han comprat mai.

Tot i que sóc habitant i natiu d’un país en el que hi regeix un règim democràtic amb llibertat d’expressió, m’és totalment impossible comprendre la falta de tacte i empatia que pateixen  alguns professionals del sector.

Recolzo totalment la lluita contra actes de violència amb qualsevol tipus de rerefons, ja sigui polític, esportiu o religiós. Comprenc que alguns periodistes lluitin fent ús de la llibertat de premsa establerta, negant-se a la rendició davant de les amenaces de col·lectius extremistes.

Però en casos com aquests, és més prudent esperar a que el món islàmic estigui disposat a obrir-se (no sotmetre’s) a l’occidental i el seu funcionament. Si el forcem, el procés sembla regressiu, i no crec que una petita representació dels medis divulgatius d’informació i un col·lectiu talibà tinguin el dret a decidir quin és el camí que cal seguir.